Aquell matφ em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat. Per≥ jo no ho sabia, encara, i mΘs m'haguΘs valgut no saber-ho mai. El meu m≤n era petit, per≥ suficient, abans. Deixα de ser-ho. La meva vida, un cel particular, nul.la incertesa, dolτa soledat; mΘs tard, cau soterrat,previsibilitat male∩da, asfixiant a∩llament. Mai res no m'havia fet tanta falta. Ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgΦncia. Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepit≤s, insuportable. Cridant, plorant, vaig c≤rrer. Era incapaτ de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obrφ sota els meus peus. Morir, volia. Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. I vaig caure. Queia, sentint-me cada vegada mΘs prop d'aquell horror, del meu propi dolor, del mΘs terrorφfic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatφdic matφ, aleshores salvador. No recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi mΘs propera cada vegada per≥ amb la incertesa de si mai arribarα. Ara el dolor sembla no tenir lφmits. El dolor i la por s≤n tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.
|
